COMENÇA LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA. LES
CONVERSES PEDAGÒGIQUES
El maig de 1902, en Joan Delclòs, mestre de Caldes de
Malavella, va publicar un article al diari Defensor del Magisterio en què
propugna el millorament del magisteri.
«Entenc que cal fer
quelcom que beneficiï d’una manera directa l’ensenyança (...) mentre no ens
sigui possible als mestres viatjar i revisar escoles on aprendre nous
procediments que comparar amb els nostres, posem la nostra labor a la vista i
consideració dels companys. Si és bona, perquè l’imitin. Si és dolenta, perquè
n’assenyalin els defectes».
Tres mestres de poblets de l’Empordà: Llorenç Jou, mestre de
Llançà, Silvestre Santaló, de Camallera, i en Francesc Navés, de Sant Pere
Pescador, coneixedors de Joan Delclòs i coincidents amb la seva manera de
pensar, en una de les trobades informals que varen tenir, i que, ja ho sabem, quan
els mestres es troben, acaben parlant de la situació dels mestres i d’educació,
van adonar-se que podria ser una bona idea el fet de fer públiques aquestes
converses i obrir-les als mestres que hi volguessin participar.
Francesc Navés, a l'esquerra. 1917
Van convocar els mestres de la zona a una trobada a Figueres
el juliol de 1902. El mestre de Roses, Francesc Ferrer, presentaria la importància de la Cartografia
i com el dibuix en facilitava el seu aprenentatge. Va ser una conversa
familiar, propera, on es van fer preguntes i intercanvis d’opinions. Els
mestres convocants en van sortir molt satisfets.
Els tres mestres continuaven trobant-se per parlar i
planificar les futures accions. En Delclòs havia estat elegit president de
l’Associació Provincial de Mestres, la qual cosa els facilitaria les futures
convocatòries i millorar la convocatòria de Figueres que havia tingut manca de
propaganda i difusió.
El 5 de maig de 1903, en Llorenç Jou publica un altre article
a El Defensor del magisterio -diari que llegien molts mestres gironins- per
anar motivant els mestres a participar en les futures converses pedagògiques:
«Y como por nadie
se nos facilita un camino para capacitarnos, no queda más recurso que la
iniciativa popular: el estudio; el cambio de impresiones con los compañeros; el
ensayo en nuestras propias escuelas; las lecciones de la experiencia; la
lectura de los periódicos y revistas... toda una serie de procedimientos que
podrían bautizarse con el nombre de autodidáctica profesional, única manera –la
enseñanza de sí mismo– con que han llegado a ser algo los maestros que algo
son.»
El 5 de maig de
1903, va ser en Silvestre Santaló qui en va publicar un esborrany del que
podien ser les converses:
“con la finalidad
de ilustrarnos los unos a los otros, de mantener relación de compañerismo i de
reforzarnos recíprocamente”, i confiava que fossin dotzenes els mestres
que assistissin a la primera conversa pedagògica. La de Figures es va
considerar un assaig.
Els tres joves parlaven del nou projecte entre ells, tenien
grans idees, les compartien i feien públiques en el Twitter d’aquell temps, el
diari de contingut pedagògic El defensor del magisterio, i aquestes idees i
iniciatives les volien dur a terme. El 30 de maig de 1903, va ser en Silvestre
Santaló qui va escriure Carta sin sobre, publicada al núm. 23 de El Defensor del magisterio, el 5 de
juny.
 |
 |
 |
Entre altres coses va exposar que els mestres vivien aïllats
i que calia que es trobessin per carregar piles i intercanviar experiències.
Per això, va proposar d’iniciar unes converses que podia promoure o convocar
qualsevol mestre, aquell qui tingués un dubte o aquell qui conegués noves
maneres de treballar i les volgués compartir.
El més important no va ser el tema tractat, els treballs
manuals a les escoles elementals -que feia poc que el Ministerio de Instrucción
Pública havia establert a l’escola com a obligatoris i a molts mestres es van
adonar que els calia formació- sinó el fet de poder-se trobar una àgora amb
molts altres mestres i que tots hi anaven amb el mateix desig d’ensenyar i
aprendre, d’intercanviar punts de vista i experiències, sense jerarquies, amb
la intenció de crear lligams entre els mestres.
La convocatòria d’aquesta conversa la va fer el president de
l’Associació de mestres, en Joan Delclós escollit aquell mateix 1903. Les
converses es van celebrar el 28 de juny de 1903 i va ser un gran èxit. Al cap d’un
mes, es trobaven a Girona seixanta mestres de tota la província.
Així doncs, en Joan Declòs, en Llorenç Jou i un tercer
mestre, en Francesc Navés, de Sant Pere Pescador, van ser amb en Silvestre
Santalò els alma mater de l’inici d’aquella renovació pedagògica que es volia
aconseguir i les converses pedagògiques la seva primera acció.
Les trobades de mestres no eren una novetat. Molts es
trobaven per fer un cafè o fer petar la xerrada en petit comitè i, quan els
mestres es troben, ja se sap, acaben parlant d’educació –tot i que, en aquelles
trobades, molts cops el tema de conversa se centrava en la precària situació
dels mestres o com havien d’omplir els formularis per demanar els sous,
trasllats o altres aspecte burocràtics-. També havien tingut lloc algunes
conferències pedagògiques de caire més institucional, però les noves converses
pedagògiques tenien un transfons i unes intencions diferents.
Aquell mateix any, van tenir lloc tres converses més a
Figures, Olot i altre cop a Girona; també es van iniciar converses pedagògiques
a les terres de Lleida -precursores del futur grup Batec- i de Tarragona. A
Barcelona, el moviment es va iniciar tres anys més tard. Els mestres hi
debatien qüestions sobre la renovació pedagògica i de com podia millorar l’escola.
Tal va ser l’èxit d’aquestes converses pedagògiques a Girona
que els metres de Sant Pere Pescador van proposar que les converses
pedagògiques no fossin d’un sol dia. Així que aquell mateix estiu, durant deu
dies, vint-i-set mestres -quinze homes i dotze dones- entre ells en Silvestre
Santaló, es van trobar a Cassà e la Selva, al Gironès, a l’escola del senyor
Carles, que llavors es trobava al primer pis de la Casa de la Vila, per aprofundir sobre els
treballs manuals. Pot considerar-se la primera escola d’estiu del país. Va ser la primera escola
d’estiu de tot Catalunya.
Imitant aquesta escola d’estiu, se’n van realitzar altres de
1903 a 1906 a diferents punts del país: Barcelona, Reus, Falset, Girona i
Lleida.
Aquestes trobades tenen uns trets característics: són
convocades pels propis mestres i no esperen que la inspecció o les autoritats
superiors siguin les que les convoquin. Convençuts que no en tenen prou amb la
formació inicial que reberen de les Escoles Normals, s’autoorganitzen
directament per continuar amb la seva formació a partir de temes que els
interessen; i prenen consciència que tothom té coses per ensenyar i per
aprendre, en funció del seu propi interès.
Són mestres que inicialment es troben en pobles petits i
rurals. Actuen espontàniament i intenten buscar el suport institucional.
En Silvestre Santaló va participar com a ponent d’algunes de
les converses pedagògiques. Una a Girona, el desembre de 1905, sobre les
Converses de Catalunya, una altra el març de 1908 sobre “La vida de les
associacions”. El 30 de juny de 1918 va fer una conferència amb altres
professors a l’escola Normal de Girona. Santaló va exposar el tema “La
enseñanza de la Historia en la Escuela primaria”.
Aquestes converses, com a part més visible de l’incipient
moviment de renovació pedagògica, van rebre les seves crítiques. Els arguments
se centraven en què aquest moviment de mestres no parlava de coses importants
com les condicions laborals i sous dels mestres, que eren una pèrdua de temps i
es menystenia la tasca dels joves mestres emprenedors, titllant el corrent de
minoritari i marginal. Aquest aspecte també l’hem heretat, doncs també es
critiquen les trobades actuals de mestres sigui perquè es realitzen en caps de
setmana, sigui pel contingut o sigui perquè estan patrocinades per empreses o
bancs.
Poc després, entre 1904 i 1906, tres dels quatre mestres que
les van impulsar, van ser destinats a Reus, Barcelona i Vic. Semblava que les
converses desapareixerien, però aquestes van seguir endavant. L’entusiasme es
va estendre a altres mestres. Delclòs i Jou les impulsaren a Barcelona i
Santaló, un cop va retornar de Reus a una escola de Girona, se’n va fer càrrec
a la zona gironina.
Tal era l’èxit d’aquestes converses, que el Ministerio de
Instrucción Pública va indicar que els inspectors d’educació les recomanessin,
amb la qual cosa, a partir del juny de 1907, molts cops els inspectors
inauguraven i presidien aquestes converses, la qual cosa va fer que perdessin
part del seu esperit d’informals i familiars.
Les converses pedagògiques van adobar el camí dels futurs
Cursos d’Estiu i tots els treballs i congressos del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.
De tot això, en som hereus.
