Silvestre Santaló. El mestre. Capítol I

Un mestre amb vocació sap que, abans que ell, 

molts altres el van precedir i es farà hereu del 

llegat que li varen deixar.

Aquesta cita és una piulada que forma part d’un fil sobre els mestres amb vocació que vaig fer a Twitter al compte @batequista, tema del qual també en vaig fer una entrada en aquest bloc.

Descobrir la vida de Silvestre Santaló, i la seva carrera de gairebé cinquanta anys com a mestre, és adonar-se que realment som hereus dels mestres del primer terç de s.XX i que no podem estar-nos d’admirar la tasca d'aquell grapat de mestres innovadors que van dur a terme iniciatives en un temps que, en educació, tot estava per fer.

En Silvestres Santaló i Palvorell va néixer a Albanyà, Alt Empordà, el setembre de 1875 i va morir a Girona el 1960.

El 1897 va guanyar unes oposicions i va ser destinat a Vilanova de Bellpuig, Pla d’Urgell; el 1901 va ser destinat a prop de casa, a Camallera, Alt Empordà, on va conèixer la seva dona, Consol Sors, la filla del metge del poble, amb qui va tenir quatre fills i tres filles.

A Camallera hi va estar fins el 1904, quan unes altres oposicions, el 13 d’abril, el van destinar a Reus durant un any. Després, mitjançant un concurs de trasllats, va entrar a treballar al Grup Escolar de Girona (actual CEIP Joan Bruguera) el novembre de 1905, que inauguraria edifici el 1911. El 1933, en inaugurar-se l'Escola Graduada Ignasi Iglesias (des del 1939, CEIP Montjuïc), en fou nomenat director.

Acabada la Guerra Civil, el 1944, al mestre Santaló, se’l va sancionar com a moltíssims altres mestres amb suspensió de treball i sou per dos anys, i trasllat fora de Catalunya. Davant d’aquesta imposició, va decidir jubilar-se. Va morir a Girona el 1960 als 69 anys.

SITUACIÓ DELS MESTRES A INICIS DE S.XX

Per entendre el paper d’en Silvestre Santaló va tenir tant en la renovació pedagògica de l’època com en la lluita per la millora de les condicions laborals dels mestres, cal conèixer el moment que va viure.

La situació dels mestres a l’inici de segle era força precària. Fins el 1900, quan es va crear el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts -una reivindicació constant dels mestres durant el s. XIX- els mestres no van començar a cobrar de l’Estat.

Fins llavors, el sou dels mestres anava a compte dels municipis, amb els condicionants i submissions als alcaldes, cacics i poders fàctics de la població. Molts mestres eren joves, amb il·lusió, però aquesta il·lusió s’anava esvaint, doncs la falta de recursos, els minsos sous de molts d’ells, la poca valoració de la professió i el fet d’estar sotmesos a la voluntat de la minoria dominant dels municipis no deixaven marge a les iniciatives dels mestres.

La situació dels mestres era precària, esquifida, insostenible... i era freqüent que molts mestres tinguessin una matrícula de 100 alumnes o més. 

Tot i començar a cobrar de l’estat des de l’any 1900, encara era vigent la Llei Moyano de 1857 que determinava que el sou dels mestres depenia del cens de la població en la qual treballaven. Anava des de les 500 pessetes l’any per als mestres que treballaven en pobles de menys de 500 veïns, fins a les 2.250 ptes per als privilegiats que treballaven a la ciutat de Madrid.

Això feia que molts mestres complementessin el seu sou amb aportacions extra de les mateixes famílies o que demanessin permís per realitzar classes particulars un cop  acabada l’escola. Permís que, com molts altres mestres, també va demanar en algun moment en Silvestre Santaló.

Els mestres que volien millorar les seves condicions laborals s’havien de presentar a les diferents oposicions que s’anaven convocant, com tenim constància que en Silvestre Santaló va fer. 

A les poblacions petites, hi havia una escola unitària normalment atesa per un sol mestre que aplegava mainada d’edats tan dispars que es feia realment difícil aconseguir uns resultats pedagògics mínims. Aquest tipus d'escola va ser criticada pels sectors més renovadors del magisteri, que la consideraven força ineficaç.

La majoria dels mestres es limitaven a ensenyar les quatre regles bàsiques i estaven mancats de qualsevol tipus de material pedagògic. Poc podia servir als infants en el futur. En aquell temps, en el seu conjunt, el magisteri primari no tenia molt bona premsa. La imatge que havien tingut els mestres fins llavors era pejorativa i, com apuntava Lluís Mestras en un dels seus llibres, grotesca.

Alguns mestres de començament de segle volien canviar-ho i aspiraven a una millora tan educativa com professional. Per a fer-ho, sabien que el primer pas era fer un gran esforç de renovació pedagògica. Si el govern de l’estat, del qual depenien les normes i lleis sobre magisteri, no duia la iniciativa i no escoltava les seves reivindicacions, ells farien el primer pas. En Santaló en va formar part del grup que va prendre la iniciativa.

Els sectors del magisteri més renovador volien un ensenyament basat en l’observació i l’experimentació i no pas un ensenyament basat exclusivament en la memòria i en la repetició com s’havia fet fins aleshores, a més, cada cop eren més conscients de la importància d’un ensenyament en català.

Els mestres superaven amb bona voluntat les deficiències materials en què havien d’exercir la seva feina, entre elles també les condicions dels edificis escolars. Una constant en les queixes dels mestres arreu del país.

Va ser a començament del segle XX, el 1903, que el magisteri gironí va començar el camí del reconeixement i prestigi professional i social alhora que la lluita per les millores laborals i econòmiques i en Silvestre Santaló hi va tenir molt a veure, amb el temps, aquesta iniciativa i les ganes de canvi arrossegarien la resta de mestres de tot Catalunya.

Pel que fa a l’horari escolar, la llei d’Educació de 1857 no preveia cap mena de vacances “les lliçons duraran tot l’any, disminuint-se en la canícula el número d’hores de classe”, així, les escoles només tancaven festes i diumenges.

A poc a poc, les diferents Juntes Provincials d’Instrucció Pública anaven modificant aquesta Llei Moyano. A la zona de Girona el 1877 es va acordar “durant el mes d’agost funcionaran les escoles només al matí”. Els mestres de la zona es queixaven, ja que en altres províncies, els mestres feien un mes de vacances. Així que es van concedir quinze dies, del 10 al 25 d’agost “als mestres que les sol·licitessin”.

Fins la llei de 1888 no es van establir les vacances del 18 de juliol al 31 d’agost. Tot i que es va demanar que durant aquestes dates se celebressin a cada província conferències i reunions de reciclatge per al professorat.

No tothom hi va estar d’acord amb la mesura, doncs es temia que molts mestres es quedessin sense alumnes, ja que les escoles privades, les que no pertanyien a l'estat, continuaven sense fer aquestes vacances i els pares podien decidir de canviar els fills de centre; i a les escoles petites, els mestres podien perdre els diners aportats per les famílies durant aquests dies que eren un complement força important als seus sous minsos.

 

                         Aula 1924

Aviat, també l’escola va tancar els dissabtes. L’origen va ser una llei de 1918 que autoritzava els mestres a dedicar una sessió per setmana a passeigs i excursions escolars. Molts mestres, i Santaló en va ser un abanderat molt abans de la llei, les aprofitaven per recollir fòssils, minerals, insectes i plantes per crear un petit museu escolar amb aquests materials. També aprofitaven per fer classes d’història, de geografia o de botànica.

L’Estatut del Magisteri de 1923, ja es deixa clar que el màxim de dies lectius seria d’entre 235 a 240. A poc a poc, s’imposà el costum de fer vacances d’estiu dos mesos seguits.

Aquests són, a grans trets, els escenaris en què en Silvestre Santaló va exercir la seva tasca de mestre, que anà molt més enllà que la seva feina a l'escola.

En propers capítols, desenvoluparé les diferents facetes en què en Silvestre Santaló va tenir un paper destacat i imprescindible per entendre l'educació a Catalunya durant el primer terç del segle XX i, possiblement, el moviment de renovació pedagògica actual.